Programes que no es parlen entre ells: com s’integren i què s’hi guanya
Dos programes que no es parlen es connecten de tres maneres: per la seva API quan en tenen, per intercanvi de fitxers quan no, o a través d’una capa intermèdia que tradueix entre tots dos. La decisió depèn del que permeti cada programa, no del que es prefereixi. El que sí que és constant és el resultat: s’acaba el copiar i enganxar, i amb ell la majoria dels errors de dades.
El senyal que necessites una integració
Gairebé sempre és la mateixa escena: algú d’administració dedica diverses hores a la setmana a passar dades d’un lloc a un altre. No és un problema d’aquella persona, és un problema de disseny, i té solució.
- Les comandes de la botiga s’introdueixen a mà al programa de gestió
- El client està donat d’alta en tres llocs amb tres noms diferents
- Algú exporta a full de càlcul cada mes per quadrar dos sistemes
- El magatzem i el web diuen coses diferents del mateix producte
- Les hores fitxades es tornen a teclejar per a la nòmina
- Els informes triguen dies perquè cal ajuntar dades de diversos programes
Les tres maneres de connectar dos programes
La via neta és l’API: el programa ofereix una porta documentada per on entren i surten dades en temps real. És el que fem servir sempre que existeix, perquè és estable i no depèn que ningú deixi un fitxer al seu lloc.
Quan no hi ha API —i en programes de gestió veterans és freqüent— es treballa amb intercanvi de fitxers: un deixa un fitxer en una carpeta o un servidor, l’altre el recull i el processa. És menys elegant, però és fiable si es controla bé què passa quan un fitxer arriba malament o no arriba.
I quan hi ha diversos programes implicats, té sentit una capa intermèdia que rebi de tots, tradueixi formats i reparteixi. Costa més al principi, però evita tenir sis connexions creuades que es trenquen cada cop que algú actualitza alguna cosa.
El que cal decidir abans de programar res
Una integració falla gairebé sempre per les mateixes preguntes mal respostes. Qui mana: si el client existeix en dos sistemes amb dades diferents, quin és el bo. Cada quant: en temps real, cada hora o un cop al dia, perquè cada opció té un cost diferent. I què passa quan falla: si l’altre sistema és caigut, es reintenta, s’encua, s’avisa algú?
Aquesta tercera pregunta és la que separa una integració que aguanta anys d’una que cal vigilar cada dia.
El que s’hi guanya, més enllà d’estalviar temps
L’estalvi d’hores és el primer que es veu, però no és el més valuós. El que de debò canvia és que les dades deixen de contradir-se: l’estoc és un, el client és un i l’informe surt del mateix lloc per a tothom. A partir d’aquí es poden prendre decisions amb els números, en lloc de discutir de quin sistema són.
També canvia el marge d’error: una dada que no es tecleja dues vegades no es pot teclejar malament dues vegades.
Com ho treballem a iDeo Networks
Desenvolupem integracions a mida entre programes de gestió, botigues, aplicacions pròpies i serveis al núvol. Comencem sempre veient què permet realment cada programa, perquè d’aquí surt l’abast real i no del que digui el fullet.
Donem servei a tot Espanya, incloses les Canàries, les Balears, Ceuta i Melilla, i treballem també amb delegacions espanyoles de grups internacionals que necessiten que el seu sistema local encaixi amb el corporatiu.
Serveis relacionats
Tens programes que no es parlen entre ells?
Mirem què permet cadascun i et diem com connectar-los i quina feina manual desapareixeria.
Explica’ns el teu cas